Per contar-vos d’aquest sèrie, m’he d’arremangar i concentrar-me. O no. No sé d’on m’arriba aquesta peça, crec que d’internet perquè ha estat una commoció a nivell internacional. No vos ho podeu imaginar, des del Canadà al món, ha aconseguit que fins i tot Netflix sàpiga el vent, però no el torrent del que passa. Li han arribat notícies de que el hoquei està de moda i s’ha comprat no sé quina temporada de partits de no sé què. En veure-ho no he pogut més que esbutzar-me de riure perquè, carinyos, si són heterosexuals i vestits, no ens interessa gens ni mica.

Mem, Joan, que ja comences amb els teus romanços. Digue’ns, va, de què tracta la sèrie!

Ja vos ho podeu imaginar, no?, una guarda de jugadors armariats que es toquen entre partits. I això seria tot. Sí? Segur? Però idò, per què tant de fervor? Aquesta Apassionada rivalitat, dirigida per en Jacob Tierney que ha adaptat les obres originals de na Rachel Ried amb qui també coescriu els capítols, es podria considerar una història eròtica centrada en dos jugadors rivals portes enfora, però enamorats i molt apassionats portes endins, des que són amateurs, fins a arribar a l’estrellat i l’èxit. Així, ràpid i sense massa més detalls.

No sé si és com està escrita (3 Alice Osemans), el to positiu de tot plegat (3 Lee Halls), el missatge final de fons (3 Francis Lees) o veure una història queer més pujada de to (4 Russell T. Davies) digna de ser la següent passa a la innocent Heartstopper. No sé què és, però Heated Rivalry té qualque cosa que enganxa, com està rodada, els detalls, l’estima (2 Jim Jarmuschs). Qualque cosa que fa que passis per alt alguns punts avorrits, alguns bots de la trama i la decisió (estratègica) de començar la història pel segon llibre. Com? No ho sabíeu? Doncs, mirau com són les coses que la trama que trob més interessat (internet al complet… junt amb la cadena, que ha renovat per una segona i tercera temporades d’una tacada) és la del primer llibre que a la sèrie queda resumida en un capítol i els cinc minuts més meravellosos de la primera temporada («You don’t have to do this». «Yes, yes I do»). Uns cinc minuts que esborren els tres capítols que em sobren, fent moure la història envant (i fent-mos plorar com a magdalenes, clar) d’una forma que em fa sospitar aquesta falta que tenim de narratives semblants. Uf, és molt difícil no poder explicar-vos de què punyetes vos estic parlant per no estripar-vos la temporada (2 M. Night Shyamalans). Perquè veure-la, l’heu de veure. No. És. Opcional.

Venga, zona d’espòilers (botau-vos aquest paràgraf). La història d’en Kid i n’Scott, que queda comprimida en tres quarts d’hora del capítol tres i els cinc minuts devastadors del capítol cinc són el motor que fa que els altres personatges (que en Tierney s’ha emperrat en fer protagonistes) agafin un poc d’interés més enllà dels seus culs (2 Queer as Folks).

Au, vos recoman aquesta obra que mostra tres minuts totals de hoquei (i li agraïm) i molt de sexe a l’inici, per agafar-mos de la maneta i dur-mos cap al camí d’una fantasia romàntica que ens mostra totes les històries que no sabíem que ens estàvem perdent fins ara. Amb un toc canadenc, bell i femení (3 Wong Kar-Wais). Sense massa més pretensions que entretindre, emocionar-mos i obrir pas a totes les obres que arribaran seguidament, d’això estic ben segur.

La vos recoman, punt. D’acord, si sou en Tom Cruise, no.

Podeu veure-la a Canadà.

◐○○○○ Absurditat (no té la menor importància)
●●◐○○ Comicitat (quan s’ajunten ses amiguis)
○○○○○ Fetge i butzes (és tot molt net)
●●◐○○ Masclisme (un poc d’homofòbia internalitzada)
●●●●◐ Queerness (girl!)
●●●◐○ Romanticisme (sí, un poc rar, però sí. Ca.pí.tol.tres)
●●●●● Sexe (Perdoni? Com?)
○○○○○ Terror (naaaa)

●●●●● Interès (Que la mireu ja!)