Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Moixa Mental

Col·lectiu d'acció creativa

  • 1
    Mecenes
  • 2.0
    mensuals
  • 0.0
    total

Relat: Voltant per ses estrelles. Capítol 1: M35I4S-1

Per n'Aman Nòlem

L’univers. Quadrant vuit mil tres-cents dos A. Sector u. Galàxia AN-z21. Constel·lació Lenôm. Sistema AN Alfa. Puntet insignificant.

Llevat d’una lleugera vibració, tot estava en silenci. Tots els sistemes s’havien suspès feia mesos, per estalviar energia. Després de la darrera missió les bateries necessitaven una regeneració d’emergència i el tram actual tenia tota la pinta de ser bastant tranquil.

De sobte, amb una ordre imperceptible, l’ordinador central es va posar en marxa, mostrant un recordatori a la pantalla principal. Va fer unes comprovacions rutinàries i va enviar un senyal de sincronització. Va obrir un port i després d’una estona va rebre una actualització amb data de feia més de dues dècades. Va comprovar-les, les comparà i les incorporà a la base de dades. Va posar una cafetera en marxa, encengué el llum de la sala criogènica i activà el procés de reanimació.

A la sala hi havia tres càpsules, però només n’hi havia un ocupant, n’Ivan, que cada cop necessitava més temps per deixondir-se. Devia ser l’edat. Per sort ja no sentia aquells oiets, ni el mal als ossos en reanimar-se.

—Falten dues hores per començar el projecte Mallorca tres cinc Inca quatre Sineu guió u. El cafè està punt. —L’ordinador el va informar amb una veu planera.

En moments com aquell estava content d’haver baratat el sistema operatiu que duia per defecte. Aquell cusset cridaner i insofrible que contava acudits pegant botets quan el despertava, el treia de polleguera.

Dismiss —va contestar—. Ajorna una hora.

N’Ivan s’ho va prendre amb calma. Va fer uns estiraments, primer a poc a poc. Va exercitar la vista, cosa que el preocupava sobretot des de no feia gaire, va fer un repàs mental d’una llista de títols de pel·lícules que havia memoritzat —primer envant i després enrere—, i es va dirigir a la cuina. «Cafeeeeè» va pensar. Bé, cafè o el que punyetes fos allò. Probablement pols espacial recremada amb un aroma artificial afegit, cosa que un altre temps, pot ser, li hagués fet gràcia. O ràbia. O les dues coses alhora.

Va seure, se’n va abocar dins una tassa i va deixar que els seus pensaments volessin entre plans futurs i records de quan era més jove. Va riure amb un record fugaç que li vengué inconnex i va marxar esquiu. El seu cervell no va ser capaç de retenir-lo, que ara era de mel i els pensaments només s’hi aferraven un moment per caure migs fusos per l’altra costat. Havia perdut un poc la noció del temps, de la realitat i d’ell mateix. No sabia quin dia era: Quin dia se suposava que era, més ben dit. Tanmateix poc importava. De fet, res de res importava en realitat. Seguien enviant dades i informes, perbocant-los a l’espai, però segur, ben segur, no era que hi hagués qualcú escoltant, ni que encara quedés ningú per rebre-ho. Hi havia dies que estava convençut que només contribuïa a omplir l’univers d’un poc més de fems. D’estar cridant a una paret de formigó, fent rebotar el so i que res tenia sentit. Altres dies, un poc més animat, creia que a alguna part de l’univers hi havia qualcú que l’escoltava atentament i que recollia curosament totes les dades, les classificava i les emmagatzemava ordenades per poder exhibir-les a la pròxima reunió social. Segurament duent-se un mèrit i un reconeixement que no li pertocava.

Va engronsar el cap provant de centrar-se. Havia de sortir i encara no havia berenat i la impressora tardava tant a fer una llesca de pa amb sobrassada i mel que se’n va afluixar.

—Redéu! —Va dir mentre cercava quelcom més ràpid al catàleg—. Idò, unes galletes d’oli serà, per ara. —I va planejar deixar-la en marxa mentre era fora.

Després de menjar de dret, perquè no tenia esma de tornar a seure, va revisar tot l’equip, es va vestir i va entrar dins el mòdul auxiliar. Posà en marxa el programa de conducció i es va fermar al seient. Va aguantar la respiració i el mòdul va sortir disparat, primer amb força, després més suaument.

Aquell devia ser un dels moments que més gaudia de tots. Era un insecte surant a l’espai davant aquell cor de flor, sense pistils ni pètals que era el planeta davant seu. Silenci. Sentia la seva respiració. Intensa. Calmada. Solitària. Allò només es podia comparar a bussejar dins un oceà, engolit per la immensitat, relaxat i alhora amb un sentiment animal que el punyia al clatell. Una por irracional a l’inconegut, temors de criatures minúscules que se saben fràgils. Era plàncton.

Va deixar que els seus pensaments volessin lliures fins que la càpsula va acabar el procés d’aproximació i aterratge sense cap problema. Va revisar les anàlisis de l’entorn, agafà la motxilla amb els estris que necessitava i va sortir a poc a poc: no hi havia motiu per frissar.

Al seu voltat no hi havia res que semblés viu. Podria ser ben bé perquè la temperatura era bastant baixa, l’atmosfera massa prima i l’aigua segurament mostrava la presència de metalls pesants.

N’Ivan va fer unes passes, un poc desorientat. El planeta era relativament petit, tan menut que es podia veure a simple vista la seva curvatura… i completament desolat. No hi havia cap puig ni muntanya, només una massa d’aigua que xapava en dos el terreny. La llum que arribava de l’estrella primària era d’un color que feia que tot agafés un to porpra quasi irreal.

Silenci. Inspiració. Expiració. Silenci. Inspiració… Silenci llarg. Expiració.

Ara, agafaria les mostres. Va obrir un potet i va amollar els nanobots recol·lectors que, va veure a la pantalla de control, s’escamparen amb rapidesa. Va agafar un altre pot, aquest de mostres, el va omplir d’aigua amb cura i va tornar al mòdul a esperar que els nanobots tornessin.

Va fer unes comprovacions de rutina, integritat, sistema operatiu. La bateria, el darrer cop, havia donat problemes. Semblava que havia carregat correctament. Va mirar la pantalla de control. En entrar els nanobots al mòdul, va fer una darrera mirada i va posar rumb a la nau.

De camí va decidir que, en arribar, faria que la intel·ligència artificial li escrigués una novel·la, no volia tornar tot d’una a sa gelera, com li deia a la unitat criogènica.

Un cop a la nau, va passar pel filtre, dugué les mostres i els nanobots al laboratori i comprovà que la impressora havia acabat el menjar.

—He de modificar sa recepta. Li falta coent a aquesta sobrassada. —La mel no era res de l’altre món, però li donava un poc més igual. Va provar de recordar la darrera vegada que en va testar de natural i no va poder.

—Per molts d’anys. —De sobte, la veu de l’ordinador principal va interrompre els seus pensaments.

Desarroshe. —Va contestar forçant un accent còmic.

—Si els darrers càlculs rebuts són correctes, avui fas anys.

—No fotis. Aquesta m’és bona. I quants en faig? —Sabia que l’ordinador podia llegir fins a un cert punt el to irònic, però no tan subtil com el que havia fet servir.

—Tècnicament: 3402 anys, a la Terra, amb un marge d’error de ±3*10-2 hores.

—Hòstia puta! Però… es pardal! —No havia estat conscient del temps que havia passat, despert i criogenitzat, i en un moment ho va ser, de cop. Amb una galtada va passar de ser un adolescent a un vellardo en la seva cinquantena tercera edat.

—No he entès la darrera ordre. Per favor, repeteix-la d’una altra manera.

Dismiss —va contestar amb un moviment de cap.

Una tristor el va envair a traïció. Quan va començar el viatge sabia que n’era un de «no retorn». Sabia que no quedaria ningú que el recordés si hagués tornat a la Terra a una de les fases primerenques, però el que no s’havia aturat a pensar era que no quedaria res ni tan sols la societat com la va conèixer. No, pitjor: de la societat que hagués pogut imaginar que vendria després de la seva contemporània.

Va seure i va menjar-se la llesca que acabava d’imprimir-se i va deixar que la seva por, la seva angoixa i la seva irrellevància passessin de llarg. Va voltar el cap i mirà, a través de la pantalla, l’infinit, el no-res.

Capítol següent

Comentaris (0)

Deixa un comentari

Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.