Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

Moixa Mental

Col·lectiu d'acció creativa

  • 1
    Subscribers
  • 2.0
    monthly
  • 0.0
    total

Coses de l’heteropatriarcat. Quan sa tele em va dir que era marieta

Quan sa tele em va dir que era marieta

per en Joan CiberSheep

Recentment m’han descobert un nou podcast Queersplaining, després d’escoltar el seu primer capítol (només sis anys tard), he recordat coses de la meva adolescència (clar).

Record que ma mare i jo duien la mateixa talla de roba i clar, hi va haver un moment que no vàrem poder separar els nostres armaris. Un caos. Però també record que em posava els seus perfums, normalment em quedava els que ella no els volia després d’haver-los comprat. Vàrem tenir una època de dur un de ben fort, en especial un que es deia Maroussia. M’agradava molt. Exòtica, amb estil, i estormeiava a qualsevol que s’acostés a menys de dos metres.

Un dia, com qualsevol, ens alimentàvem de la televisió que havíem acaramullat de tota la setmana o miràvem alguna cosa a la tele quan va sortir l’anunci, l’anunci de Maroussia que era increïble, i cap al final vaig sentir el seu lema: «Maroussia, la mujer que llevas dentro». I qui va quedar embambat en aquell moment vaig ser jo. Sa tele em va dir marieta, així a la cara, sense preliminars.

Fent bots mentals encadenats cap al futur, record una baralla amb ma mare, a l’època de la selectivitat, i que el meu germà em demanés què passava:

Que le he dicho a mamá que soy gay.

Pues ya era hora.

I és que a ca nostra les coses, les hem fetes com hem pogut.

El primer cop que vaig agafar un díptic1 (tríptic?), un fulletí? o fulletó (no de culebron, sinó de publicació informativa), un pasquí? un placard (¿?). Mem, que perd es conill: El primer cop que vaig agafar informació de l’associació Ben amics, va ser com a fita personal, per demostrar-me que ho podia fer. Primera reunió, primera decepció, primer concert, primer Orgull.

Record estar tancats en un segon pis, dient-nos que érem normals, entre nosaltres, tancat, tan-cats a un segon pis. Veure com la gent esperava que la televisió se n’anés per poder participar de les manifestacions de l’Orgull perquè «sí, defensaré els meus drets però no amb el nom a la capçalera».

I també record les discussions èbries amb persones que volien furgar dins el meu cervell a la recerca de traumes inexistents, perquè: «no me crec que no ho hagis passat malament. Has de tenir un trauma enterrat. Obri’t».

«Me gustas porque no eres de la mano quebrada.» Perdó, em vaig perdre la guia d’estil de com ser un bon marica.

Som un privilegiat, què li puc fer? No, no som un assassí que mata qui no pot tenir, ni em vull suïcidar ficant la mà dins una liquadora, ni segrest dones per vestir-me amb la seva pell. Segur que podem seguir autoanalitzar-mos fins dir prou (o dir pride, ho ho ho) però com ja he dit un parell de cops: ara, vos toca a vosaltres.


 


1Vos estalviaré el viatge per: pamflet, fulletó informatiu, tot per arribar al «full volant» el que els relaciones públicas de Tito’s li deien un flyer.